CAS SIMILAR AL DE LA SUSANA (CREENCES)

1.Breu descripció del context o situació a l’aula.

Es tracta de Maria una educadora d’infantil que porta dos anys treballant com a tal en un centre d’Educació Infantil 0-3 i en aquest moment es tutora al nivell de 1-2 anys. En aquests moments està cursant tercer de Magisteri a la Universitat de les Illes Balears.

És dimecres són les 8:00 i comença la jornada com a cada dia. Transcorre el matí i la situació es centra en una estona de joc lliure entre les 10:15 i les 11:00 del matí. Maria està fent canvis de bolquers, mentre la resta del grup juga i es desplaça per tota l’aula. Quan acaba agafa per passar llista, mentre vigila des del centre de la classe la dinàmica que manté el grup.

2. Reconstrucció complerta de la situació

En aquell moment quan ella estava apuntant dades a la llista, sent que hi ha dos infants que criden i un d’ells plora amb força mentre assenyala al seu company. A continuació, Maria es dirigeix cap a ells dos, i bruscament es gira cap a l’infant que està al costat del que plora, l’agafa i el castiga, mentre l’altre segueix plorant al terra. Després agafa al que plora i el consola fins que deixa de plorar. Mentrestant, el que està castigat ha començat a plorar i Maria li diu que calli i que estarà aquí fins que es porti bé.

1.Descriu quin és l’incident del cas. Què fa la mestra? Com ho valores?

L’incident es desenvolupa de la següent forma: Es suposa que s’ha donat un conflicte entre dos infants, hi ha un que plora i un altre que roman al costat d’aquest, encara que no sé sap exactament el que ha passat.

L’actuació de la mestra és castigar a un d’ells i consolar a l’altre.

La valoració que faig de la situació és negativa perquè realment la mestra no ha donat l’oportunitat d’expressar-se a cap dels dos infants per tal d’esbrinar que ha succeït. I per l’altra banda, ha adjudicat una etiqueta determinada a cada infant sense saber ben bé si algú ha dut a terme una conducta disruptiva o no. De cop ha donat per suposat una situació, sense tenir realment clar com s’ha desenvolupat el conflicte en cas que hi hagi hagut algun en aquell moment.

2.Completa l’anàlisi fixant-te en els següents aspectes: creences, emocions, coneixements teòrics, vivències i rutines.

En relació a aquesta situació, les creences que identifico que hi ha darrera de l’educadora són:

Principalment que quan es dóna un determinat conflicte, té que haver-hi dos rols un que és el de l’agressor, en aquest cas l’infant que és assenyalat per l’altre, i una víctima que és la que ha rebut els danys perquè és la que plora o mostra una emoció negativa com és el plor.

Per altra banda, la forma de resoldre el conflicte també denota quines creences o pensaments hi ha darrera d’aquesta actuació com serien: El nen que suposadament ha agredit ha d’ésser castigat i se l’ha de retirar l’atenció i no se l’ha de consolar ni parlar per res encara que plori també. I en canvia a la víctima suposadament si se la pot consolar i dedicar temps i afecte.

Per una altra part, vol dir que es té la creença que quan un es salta una determinada norma suposadament (no barallar-se) immediatament ha d’ésser sancionat. Jo em pregunto si sempre que plora un infant és sinònim d’agressió o de conflicte? O pot ser és una creença tant arrelada culturalment que ja ni tan sols ens ho qüestionem, és a dir, si algú plora és sinònim de conflicte no pot haver-hi altres causes que estiguin intercedint.

Pel que fa a l’ús del càstig o la sanció com a resolució dels conflictes, crec que amaguen creences antigues i molt esteses a la nostra cultura i a la nostra educació en el qual el càstig segueix utilitzant-se com una alternativa efectiva per corregir la conducta a la infància, sense plantejar-se o veure si hi ha d’altres alternatives possibles o més efectives que aquesta.

Penso que aquesta situació en concret també amaga emocions de rebuig cap als conflictes i un afrontament poc assertiu i resolutiu de la situació sigui el que sigui el que ha passat. Aquesta actuació també deixa entreveure una actitud negativa cap al que se suposa que és el que ha originat el conflicte, l’infant sancionat, sempre dic  es suposa perquè no sabem realment que ha passat. De fet no se li dóna cabuda als protagonistes, ni temps per solucionar-lo.

Per últim, una darrera creença que es podria detectar seria la importància del paper de l’adult, és a dir, no es guia, orienta o acompanya als infants a que per ells mateixos puguin resoldre els conflictes, per tant, també és cert que haurà infants que s’acomodin a que l’adult resolgui els seus conflictes i puguin utilitzar el plor o el crit com a estratègies per aconseguir el que volen.

3.Tracta de pensar en situacions on has tingut o has observat una situació similar. Què vares fer tu o la mestra? Quines decisions vares prendre o va prendre la mestre? Pots plantejar altres alternatives? Quines?

En principi, penso que encara que aquesta descripció sigui fictícia, és bastant comuna a nivell general perquè ve moguda per creences que hem assimilat des de petits, i a vegades, sinó en prens consciència d’aquests pensaments i maneres de fer és molt difícil canviar-ho. Encara i així  i prenent consciència hi ha persones que estan tan convençudes de què el que fan és el correcte, encara es mostren més resistents.

Al Centre on estic fent pràctiques si que he vist alguna situació similar, no 100% igual a la reproduïda aquí. En principi, el que he observat és que quan hi ha un conflicte, moltes vegades es dóna per suposat que s’ha produït una agressió, en ocasions s’ha corroborat, en altres no, i que es sol recorre al càstig (temps fora) immediatament sense raonar amb els infants. A l’igual que també s’utilitza pujar el to de veu per tal que t’escoltin quan poses normes o renys.

Respecte a aquest tipus de situació o símil, també m’he trobat en la tessitura de posar normes o solucionar alguna disputa que s’ha produït amb els infants. He de reconèixer que en un principi pot ser que no estigués d’acord en aquest tipus d’actuació, però seguint un poc la línia d’actuació també havia aquesta tendència en el conflicte a reprendre a aquell que s’havia comportat poc apropiadament i demanar-li que li demanés perdó a la víctima en aquest cas. També és cert que després de reflexionar sobre aquest comportament he canviat la meva actitud davant aquestes actuacions i creences que pot haver darrera, per tant, la meva forma de resoldre aquest tipus de situacions ha canviat també.

Per tant, he posat en marxa altres alternatives com ara: primer de tot, contrastar la informació, preguntar què ha passat?, a continuació si un d’ells em corrobora el que ha passat, per exemple que li ha tret una joguina, que li ha pegat o li ha trepitjat sense voler, valoro el fet primer de tot, és a dir, si ha estat una baralla o pel contrari ha estat casual el que ha passat. A continuació, el que intento fer enlloc de culpabilitzar és que l’infant que s’ha sentit més ferit pel motiu que sigui expressi a l’altre el que ha sentit, està clar que hi ha infants que els costa més que a d’altres expressar-ho. Quan el que s’ha sentit ferit, ha  aconseguit expressar que la conducta de l’altre no és correcta o no li ha agradat, els deixo llibertat però veure que fan, a vegades i a nens que tot sols es donen besades com demanant-se perdó. Mentre d’altres una vegada s’han pogut expressar es senten més tranquils i ja han solucionat el conflicte, sense la necessitat de què els demanin perdó.

Per una altra banda, també he vist com infants de dos anys, tot sols han tingut una disputa per un objecte, i a l’estoneta el que no volia deixar la joguina a l’altre, al cap d’una estona, l’ha cedit a un company perquè ja no la volia, comportament que jo personalment he reforçat perquè a vegades estem més atents a allò negatiu que a la resolució que puguin fer ells de forma independent sense la intervenció de l’adult.

De totes  formes, crec que és molt important també revisar fins a on poden ells entendre o no que és un conflicte, també crec que és interessant tenir-lo en compte, perquè em faig aquest plantejament?, en un principi perquè he observat nens encara immadurs en el seu comportament que potser tenen formes un tant brusques a l’hora de jugar perquè han aprés així i possiblement no pensen que això sigui cap agressió ni cap manera de ferir a altres, per tant, quan els crides l’atenció hi ha vegades que crec que no entenen perquè se’ls pot renyir o castigar. Aquest tipus d’aspectes són molt importants a tenir en compte, i s’ha de fer entendre al nen que això no és forma de relacionar-se i que pot fer mal a altres, però en tot cas evitar castigar-lo o culpabilitzar-lo per un fet del qual no és conscient i en aquest cas pot ser normal en el seu dia a dia depenen de les relacions que hagi establert amb la seva família, germans, etc.

Per últim, m’agradaria afegir que hem de plantejar-nos sempre que volem aconseguir realment quan posen en marxa un determinat comportament i què és el que hi ha amagat darrera aquest, perquè així serà l’única forma de créixer i millorar tant a la nostra feina com a nosaltres mateixos. Per altra banda, podem continuar en la mateixa línia, però mai sabrem fins on podem arribar, sinó sortim de la zona de confort. 

Etiquetes:

1.2. En aquesta entrada reflexiono sobre que components són susceptibles de millorar per arribar a una bona pràctica.

2.2. Per una altra banda contrasto les meves creences amb les del cas i trec conclusions sobre aquest fet.