BONES PRÀCTIQUES 0-3

1-Juguem amb magranes:

Aquesta iniciativa m’ha cridat l’atenció perquè treballen amb un element amb el qual els infants han estat en contacte durant un temps a la classe, i pot ser la mestra per necessitat o interès dels infants ha decidit que era el moment de posar en marxa el descobriment del que amaga la magrana , i per tant, així que els infants experimentin, manipulin i descobreixin a part d’aquesta.

El que més m’ha agradat ha estat com ha distribuït l’espai i la disposició dels materials per tal de comprovar quines possibilitats desenvoluparien els infants a partir d’aquests. De fet queda reflectit en les observacions recollides i anotades al costat de les fotografies que documenten aquesta experiència.

Finalment, les passes i el temps que ha deixat perquè aquests vagin experimentant i fent per tal d’adaptar-se a la situació i al material, importantíssim perquè es llancin a l’aventura que suposar el manipular i descobrir experiència noves i gratificants com aquesta.

                                                                 

2-La llum:

Aquesta proposta m’ha fascinat totalment.  A vegades, no es té en compte que a partir de qualsevol element natural poden sorgir una quantitat de propostes impressionants que segur que captivaran l’interès i la motivació de l’infant, a part de les possibilitats que aportaran al seu desenvolupament global.

El que  més m’atreu d’aquesta proposta és la quantitat d’activitats que es poden fer sense excés de material i les situacions que es poden oferir als infants com ara amb llum natural, artificial, les diferències entre la foscor i la llum, etc. En relació a aquest factor com és el cas de la foscor, punt important que produeix, no a tots , però si a una majoria segons quines edats bastanta por, per tant, és una possibilitat que ofereix  treballar aquesta emoció,  superar-la i de donar-li alternatives divertides i lúdiques al bagatge de l’infant. I d'aquesta forma poder observar les diferents sensacions que li produeix a aquest quan està a la llum i quan està a la foscor, quines accions realitza, el mouen i li resulten més plaents o no per tal d’anar guiant al mestre a l’hora de fer més propostes interessants i donin pas a la creativitat d’aquest.

En definitiva, crec que és una proposta que dóna molta autonomia per tal que l’infant vagi creant sense la intervenció de l’adult.

3- Treball en equip:

Principalment he escollit aquesta pràctica pel tema de l’observació, és a dir, crec que és interessantíssim poder comprovar només contemplant com actuen els infants quines situacions, espais o materials els ajuden a compartir, a relacionar-se i en definitiva a crear vincles i desenvolupar valors, actituds, comportaments i habilitats.

Personalment considero la cooperació en aquest cas el treball en equip fonamental pel futur dels infants, com ho és, en el present dels adults, per tant totes aquelles iniciatives que preNgui el mestre per afavorir aquestes situacions a l’escola bressol o l’escola em semblen magnífiques, i clarament educatives.

Aquestes dues etiquetes m’han semblat representatives de l’entrada:

3.2. En aquesta entrada s’analitza una part del funcionament d’alguns centres i en aquest cas es refereix a dinàmiques de treball sobre les quals es reflexiona.

4.2. En un principi he identificat i seleccionat aquelles pràctiques que he trobat que concorden amb el que consideraria com una bona pràctica degut al tipus de metodologia i en principi a la creativitat i funcionalitat d’aquestes.

  

INGREDIENTS PER UNA BONA PRÀCTICA

Al seminari hem estan descrivint vàries situacions que identificaven com a bones pràctiques de forma individual, cadascú del centre on està. A continuació, hem intentat destriar quins serien aquells ingredients que  podrien definir el que és una bona pràctica com ara:

-Tenir en compte les necessitats i motivacions dels infants.

-Respectar el ritme individual de cada nen/a que tenim al davant.

-Partir de l’observació per esbrinar els interessos o dificultats que presenten aquests.

-Durada d’aquestes pràctiques, és a dir, si es fan de forma continuada o puntual.

-Programar i planificar totes aquelles accions que posen en marxa al centre.

-Disposar d’un diari on es plantegin dubtes, dilemes, qüestions sobre aquelles situacions que no les veiem o tenim clares.

-L’avaluació i l’autoavaluació de les accions passades.

-Disposar de suport al centre d’altres companys que també  aportin la seva mirada, és a dir, a part de l’auto-observació, tenir un observador externs que ens pugui guiar.

-Ajustar el temps que  sigui necessari a cada pràctica sense deixar emportar-nos per les presses o els horaris rígids.

-Patir d’un vincle afectiu fort i segur amb els infants.

Etiquetes 1.2 i 4.1:

1.2. Reflexiono sobre el que és una bona pràctica, sobre els elements que ha de tenir.

4.1. La identificació d’aquesta bona pràctica es realitza a partir d’uns marcs teòrics que es basen en una concepció determinada de com s’ha de dur a terme una determinada pràctica.

DESCRIPCIÓ D'UNA BONA PRÀCTICA AL NOSTRE CENTRE

El moment del canvi de bolquers

Una vegada ha finalitzat el pati, la tutora va agafant, per una banda un a un a aquells infants que els venen a recollir-los abans de dinar,  i per una altra a aquells que també ho  requereixen en aquell mateix moment.

En un principi, els infants pugen per una escaleta que tenen en el lateral del canviador i quan arriben a dalt es tomben. A continuació, la tutora li dedica un temps, el qual el canvi es converteix en una pràctica lenta,  on s’encarrega molt meticulosament de la cura física i psicològica de l’infant.

Així doncs, mentre els treu el bolquer i els neteja amb delicadesa, a la vegada, entaula una relació d’afecte on els dedica una mirada, un somriure, carícies, i fins i tot converses sobre temes relacionats amb la seva vida familiar o sobre activitats que s’han fet a classe, el dinar, qui vindrà a recollir-los, etc.

El que he pogut observar és que es dóna una complicitat entre l’educadora  i l’infant on hi ha un intercanvi comunicatiu constant, on intervenen tot tipus de factors com gestos per part de la tutora i del nen, de la mateixa forma que converses on l’infant expressa tot de tipus de sentiments com alegria, sorpresa, o fins i tot desgrat, si es presenta alguna situació que no els agrada o el fa mal alguna part del cos,  que són acollits per aquesta amb comprensió i paciència.

Respecte a aquells moments en els quals l’infant presenta rebuig cap a aquesta situació ja sigui perquè no li resulta plaent o perquè en la majoria d’ocasions és degut a alguna al·lèrgia o irritació cutània, la seva actitud resulta empàtica i de consol cap a les manifestacions de malestar d’aquest.

Penso que aquesta resulta una bona pràctica perquè l’objectiu en principi no és només el benestar físic de l’infant, encara que és un aspecte vital i essencial a la pràctica docent,  sinó que també es dóna l’oportunitat a aquest de què visqui aquest temps  d’intimitat amb l’educadora, ja que la majoria d’ocasions el contacte que l’infant té amb la seva educadora és en gran grup. Per tant, aquesta pràctica dóna aquest espai i temps privilegiat on es forja una bona part del vincle afectiu.

Altrament, un dels dilemes o qüestions  que ens pot sorgir o ens podríem plantejar seria si aquesta pràctica la duu a terme amb tots els infants o només amb alguns? En relació a aquest interrogant el que podria dir és que si que és cert que amb alguns infants si són poc reactius, és a dir, més tranquils o els costa més la interacció, pot ser ella no els estimula o interactua amb ells de la mateixa forma. Per tant, el que sol succeir és que no s’observa aquesta relació íntima i rica d’intercanvi de mirades, somriures o expressions verbals o no verbals, sinó pel contrari absència d’intercanvi comunicatiu i silenci per part de la tutora i de l’infant. De totes formes aquest silenci també pot ser significatiu ja que l’infant està entretingut observant a la mestra o qualsevol altre element de la situació (companys, la tapa de les tovalles, etc.), per tant, l’infant està a ple amb la situació i no necessita altre tipus d’estímuls, sinó es deixar cuidar i netejar, mentre aprofita per relaxar-se i distreure`s. O pel contrari, està inhibit i li costa per la raó que sigui establir contacte amb l’adult. Així que crec que com a docent ens haurem de fixar perquè hi ha infants que interaccionen més o menys que d’altres, és degut al seu caràcter o en tot cas hi ha alguna actuació nostra que estem posant en marxa que pot estar ajudant a alguns infants, però inhibint a altres? Aquestes i altres qüestions les haurem de tenir en compte per tal d’anar avançant en el camí d’optimitzar aquells aspectes que són essencials per un bon funcionament del centre, personal i principalment del grup d’infants.

En general podria dir que aquesta pràctica em sembla adient i correcta. Encara i així sempre es poden realitzar aportacions per tal de millorar totes les situacions que es donen a la nostra tasca com a docents. La meva aportació en relació a aquesta, en concret, seria prendre consciència de amb quins infants interactua més i per què. El  fet de prendre consciència de què  està succeint amb alguns nens per tal que no els estem estimulant com als altres o què  ens està entorpint la nostra  interacció més amb ells.

Per altra banda, ens hauríem de qüestionar  quines creences hi ha al darrera d’aquesta manca d’estimulació , per exemple,  si el nen no em busca amb la mirada és perquè no  en necessita i com a conseqüència no és necessari realitzar cap actuació concreta amb ell.

En definitiva, haurem de tenir en compte que les nostres creences  poden influir moltíssim a la nostra pràctica, i fins i tot, perjudicar-la i inhibir comportaments en els infants. És a dir, si nosaltres pensem que aquells infants que no interactuen és perquè no ho necessiten estem realitzant atribucions sense tenir la certesa, i pot ser és al contrari li costa interaccionar i d’aquesta forma estem reforçant aquesta dificultat. Així que serà important també saber quan li succeeix a l’infant una determinada dificulta, per exemple, si és només en aquesta situació, en general, a vegades, no es poden generalitzar conductes ni comportaments ja que és una altra creença errònia que pot interposar-se a la nostra feina.

Per tant, només m’agradaria afegir que per tal de dur a terme una bona pràctica es qüestió d’anar madurant-la, veient primer aquells aspectes que no ens estan ajudant a que ho pugui ser, i a posteriori posant en marxa aquells que sí la poden millorar. Encara i així la part més complicada és saber o esbrinar quins són aquests.

He escollit les següents etiquetes:
3.1 Aquesta etiqueta l’he posada perquè fa referència a qüestionar-se pràctiques o fets que succeeixen al Centre i reflexionar sobre aquests.
3.3 En aquesta ocasió si que ho contrasto amb les programacions del centre on es contempla la filosofia  que segueixen en relació a les pràctiques, en aquest cas, les rutines del centre.

COMPARACIÓ DE DE DIFERENTS JORNADES

En torn a l’exercici de contrastar la nostra jornada amb la d’altres companys, en el meu cas personal, l’he realitzat amb una companya que està realitzant les pràctiques a Sant Antoni. 
En un primer moment, el procediment que hem seguit ha estat llegir les jornades que havíem descrit cadascuna en el nostre bloc, i una vegada llegides, hem prosseguit amb un contrast verbal d’aquells aspectes que pot ser no ens havíem quedat massa clars dels nostres escrits. Aquest fet ens ha ajudat a entendre millor l’estructura horària de la nostra escola bressol i les seves diferències. 

Per tant, en un principi, hem pogut apreciar que l’horari de l’escola bressol de la meva companya és més estructurat i fixe que el de l’Escola bressol on estic jo realitzant les pràctiques, és a dir, tenen un horari que es compleix tal qual i no permet masses variacions, mentre que a on estic jo, l’horari exceptuant l’esmorzar i el menjar és bastant més flexible, on les activitats, horaris del pati i l’hora de psicomotricitat es poden intercanviar segons les necessitats dels infants o les circumstàncies que puguin anar sorgint durant la jornada. 

Per un altre costat, la distribució dels d’alguns moments de la jornada en alguns aspectes és molt diferent. Per exemple, en el meu cas l’esmorzar és a les 9.30 del matí, mentre que en el seu, particularment, és a les 10.00. En el meu cas, hi ha molt d’espai entre l’esmorzar i el dinar, en el seu no hi ha tanta distància horària perquè acaben més tard d’esmorzar. Un altra disparitat observada és a l’horari del pati, en el seu horari el pati dura uns 45 minuts, mentre que a la meva escola bressol l’horari del pati pot a anar d’una hora a una hora i mitja, per norma general, depenent de si hi ha activitats programades o no per aquell dia. Respecta a les activitats només comentar que al meu Centre no hi ha activitats programades eventualment, sinó depenent del que decideixi la tutora i al Centre on està la meva companya sempre hi ha una activitat programada a l’horari establert de 11:00 a 11:45. Altrament, a l’horari de la meva escola bressol no es contempla a la distribució horària un moment tan important com és el descans, això no vol dir que no existeixi, però no com a una rutina o hàbit marcat dins l’horari. Així doncs, a Sant Antoni si és una rutina marcada que està prefixada a l’horari i la qual es du a terme diàriament. Un altre aspecte diferenciador a destacar és el moment de la higiene. A l’escola bressol on estic realitzant les pràctiques el canvi de bolquers es va realitzant de forma progressiva, a primera hora del matí quan arribar, després de l’esmorzar, després del pati, i per últim ja se’ls canvia a tots abans de la sortida quan venen a recollir-los els pares. A l’escola bressol de la meva companya es realitzant un canvi general a tots els infants després de l’esmorzar i després del pati és du a terme a tandes depenent dels infants que ho necessitin i aquells que no. Pel que fa a l’hora de l’esmorzar i el menjar hem trobat estils variats quant a que a l’Escola bressol de la meva companya no es posen el pitet i a l’hora de dinar sí, mentre que pel contrari a l’escola bressol on les faig jo si que és un hàbit que els infants tenen molt adquirit el de posar-se el pitet tant a l’hora d’esmorzar com a la de dinar. En relació al moment del menjar varen estar dialogant bastant sobre aquest i varen descobrir algunes divergències interessants quan al tipus de pitet que utilitzaven els infants de la seva escola bressol que a mi em va sorprendre gratament perquè va ser una novetat interessant d’afegir al meu bagatger personal ja que mai m’ho m’hagués imaginat. En aquest cas, el pitet que utilitzen a l’altra escola bressol és de plàstic i du una mena de curvatura on els cau el menjar que després el tiren a un calaix i és molt més pràctic de fer net. En canvia l’escola bressol on estic jo, fan servir els típic pitets de tela que es tenen que netejar diàriament perquè es queda tot el menjar aferrat, per tant, arribo a la conclusió que els pitets utilitzen on està la meva companya són més pràctics i donen més autonomia als infants i menys feina a l’adult. 
Per últim, també hem pogut contrastar la dissimilitud que hi ha a l’hora de posar en marxa l’assemblea. A l’escola bressol de la meva companya he trobat que és molt original la pràctica que duen a terme que consisteix en utilitzar el símbol de la classe (cavallet de mar) on està la foto de cada nen i l’han de col·locar al taulell d’assistència. En canvi, l’assemblea a la meva aula és molt senzilla i poc original i crec que es fa massa ràpida segons hem comentat amb la meva companya ja que ella diu que on està ella s’ho prenen amb calma i deixen a l’infant que vagi al seu ritme col·locant les fotos dels infants que han vingut. Pel contrari on estic jo, ensenyen la foto, han de reconèixer a l’infant, i de seguida acaba amb la tasca i les guarda. En definitiva, podria dir que hem trobat moltes diferències tant a l’horari com a la metodologia en algunes de les rutines o hàbits que estan presents a les escoles bressols on estem fent pràctiques. Per tant aquestes desigualtats a mi personalment m’han fet reflexionar i ampliar la meva visió de què depenent quina sigui la teva visió de l’infant o de la tasca educativa contemplaràs aspectes o no en l’ horari o en la metodologia que consideres essencials per un bon desenvolupament d’aquesta. Per tant, en base aquest concepció de la tasca educativa funcionarà d’una forma o una altra. 

De totes formes, la gran diferència que he trobat entre una escola i altra és que una és més moderna quan a la metodologia, espais i ambients per fotos que he pogut apreciar al bloc de la companya i del contrast de l’horari realitzat, encara que una amb una gran rigidesa en torn als horaris. I per l’altra banda, on estic realitzant jo les pràctiques hi ha molta més flexibilitat aspecte que trobo molt positiu, encara que a vegades tinc la impressió que aquesta flexibilitat va més en favor de l’adult que de l’infant, però la metodologia em sembla a vegades molt tradicional i poc innovadora. 

En aquesta entrada he trobat adient destacar aquesta etiqueta: 
3.2. En aquesta entrada contrasto informació i la evidencio sobre la jornada del centre i després en aquest cas la contrasto amb la d’altre Centre, traient conclusions sobre les diferències extretes.

CREENCES II (OBSERVACIÓ D'AULA)

Situació observada a classe:

L’hora de 10:00 a 11:00 és una estona que es dedica a la realització d’activitats. En un principi, comencen amb algunes cançons com: “Sol solet”, “Caragol treu banyes”, “El gall i la gallina”, “Bon dia”, “Tic tac” “ Susanita tiene un ratón” i “ la gallina turuleca” són part del repertori abans l’inici de l’assemblea.

Després fan l’assemblea on la tutora mostra una a una la foto de cada membre del grup. Cada vegada que treu una foto, demana, qui és aquest nen?, per tant, els nens li han de respondre amb el nom de l’infant que surt a la foto. Quan han dit el nom, s’acomiaden de la foto i passen a la següent fins que han anomenat als onze infants que composen el grup.

Finalitzada l’assemblea, la tutora treu un conjunt de pictogrames majoritàriament d’animals i d’objectes. Poc a poc els va mostrant als infants i els va preguntant què és això?? A continuació, responen amb l’ajuda de la tutora, després realitzen el so corresponen a l’objecte o a l’animal mostrat, per exemple, si mostra una vaca han de dir el nom d’aquesta i per últim fer el seu so, mú!!

Aquestes  activitat de la discriminació d’objectes i d’animals les cançons a l’igual que l’assemblea es realitzen de forma mecànica i pràcticament igual tots els dies després de l’esmorzar o a vegades quan acaba el pati. En principi, crec que l’objectiu principal que es vol aconseguir  és el d’estimular l’expressió i la comprensió oral dels infants mitjançant l’ús de fotografies o objectes de la seva realitat quotidiana, a l’igual que la memòria perquè es basa en la repetició contínua dels mateixos estímuls auditius i visuals ( cançons, fotografies i pictogrames). Aquest objectiu principal que interpreto que és el que la mestra vol assolir, per a mi ja està més que assolit perquè els infants coneixen molt bé les cançons, a l’igual que els pictogrames de fet ho repeteixen constantment fins i tot en el seu joc lliure quan juguen amb els animalets, el cotxes o ho identifiquen a l’entorn més immediat.

L’única cosa que jo em plantejo és perquè no s’introdueixen cançons noves o altres jocs de tipus lingüístics com embarbussaments, endevinalles o una introducció a la poesia que també són activitats que treballarien altres aspectes de la llengua.  Així doncs, i d’aquesta manera també introduir altres imatges d’objectes semblants, però diferents als quals estan més que avesats o aquesta és almenys la meva sensació. No sé l’objectiu per a mi, seria anar ampliant el seu vocabulari ja que ares d’ara és molt reduït amb el que s’està fent a classe i d’aquesta forma conèixer més coses del món que els envolta.

Altres activitats u opcions serien també convidar als infants i a les seves famílies a que cada setmana o més un nen portés algun objecte que trobés interessant de la seva cuina o del menjador, a la seva habitació, etc., per compartir amb la resta i contrastar els coneixements previs amb nous que puguin adquirir, sobre aquest concepte, per exemple: on el podem fer servir, per a que serveix?, quin soroll fa?

En definitiva, seria interessant provar més activitats amb uns objectius concrets per poder veure com evolucionen i fins on arriben els infants, també conèixer els límits seus i propis i aprendre ja que on es troben en aquest moment no poden anar més enllà, almenys dins l’aula, segur que fora seguiran absorbint i aprenent.

Les creences que identifico en la mestra en referència a la situació de l’assemblea en concret són les següents:

Inicialment, a l’assemblea, es realitzen les mateixes activitats diàriament sense cap variació. En referència a aquesta tendència a repetir constantment  el mateix una i altra vegada, crec que la creença que amaga no és més que la mera repetició memorística i mecànica com a principal mecanisme d’aprenentatge.

Per un altre costat, podríem destacar la creença que l’infant  tingui una capacitat determinada i no pugui aprendre més enllà del que se l’està ensenyant. Per tant, d’aquesta forma no és necessari ni revisar ni ampliar objectius d’aprenentatge que vagin d’acord amb la seva evolució. D’acord amb aquesta premissa podríem afirmar  que és pensa que l’aprenentatge es realitza de forma lineal i no progressiva, és a dir, que a cada edat de forma tancada el nen només podrà assolir aquells coneixements o habilitats que li pertoquen.

Quan al desenvolupament de certes capacitats de l’infant com és en aquest cas el llenguatge creu que  es deu a la influència de l’ambient ( té germans grossos). Per tant,  una concepció conductista i tradicional de l’ensenyament on l’infant només aprèn per la influència de l’ambient, no perquè tingui un conjunt de capacitats cognitives que si són estimulades mitjançant determinades activitats el nen pot anar ampliant els seus coneixements de forma autònoma i guiada.

En referencia al fet de no innovar e introduir aspectes nous, ni investigar i anar una mica més enllà sobre aquells aspectes que poden interessar o motivar-los a part dels que ja es donen diàriament, penso que amaga creences molt tradicionals de l’aprenentatge on el mestre és el que sap i el que imparteix les lliçons sobre el que  creu convenient. Per tant, no hi ha lloc per a  la intervenció de l’alumne amb els seus coneixements previs i possibles esquemes de la realitat i l’ampliació i variació d’aquests.

Seguint en la mateixa línia, podríem dir que si l’aprenentatge que si li concedeix a l’infant és repetitiu i poc innovador, en el fons, el que s’està fent és considerar al tots els infants per igual. En aquest cas concret, la creença que he detectat per determinats comentaris com, el que aprèn més ràpid és perquè és més intel·ligent,  faria referència a que tot els infants són considerats per igual, no tenint en compte que la intel·ligència ve determinada per molts factors  i té múltiples formes d’expressar-se, no només perquè sàpigues repetir o reconèixer de memòria objectes o persones de l’entorn.

Una vegada identificades algunes de les creences per les quals es regeix la tutora de l’aula en una situació concreta de la jornada com és l’assemblea, podríem dir que aquesta forma tradicional d’enfocar les activitats, no coincideix amb les creences amb les quals m’identifico a nivell teòric. De fet penso que l’infant aprèn constantment del món que l’envolta, i per tant,  si l’adult li proporciona un ambient adequat a les seves característiques, el guia per tal que vagi fent avanços, finalment, podrà aconseguir un desenvolupament òptim i adaptat a les seves peculiaritat individuals

.Per aquesta entrada he decidit seleccionar aquestes dues etiquetes que em semblen representatives del què he exposat.

1.2 El que he fet en aquesta entrada és reflexionar sobre quins elements podien estar obstaculitzant una bona pràctica, i a partir d’aquí identificar aquells que si ho serien des de la meva perspectiva com a estudiant.

2.2 Per una altra banda he identificat mitjançant l’observació d’una activitat quines creences sustenten aquesta pràctica i les he contrastat amb les pròpies.