CREENCES II (OBSERVACIÓ D'AULA)

Situació observada a classe:

L’hora de 10:00 a 11:00 és una estona que es dedica a la realització d’activitats. En un principi, comencen amb algunes cançons com: “Sol solet”, “Caragol treu banyes”, “El gall i la gallina”, “Bon dia”, “Tic tac” “ Susanita tiene un ratón” i “ la gallina turuleca” són part del repertori abans l’inici de l’assemblea.

Després fan l’assemblea on la tutora mostra una a una la foto de cada membre del grup. Cada vegada que treu una foto, demana, qui és aquest nen?, per tant, els nens li han de respondre amb el nom de l’infant que surt a la foto. Quan han dit el nom, s’acomiaden de la foto i passen a la següent fins que han anomenat als onze infants que composen el grup.

Finalitzada l’assemblea, la tutora treu un conjunt de pictogrames majoritàriament d’animals i d’objectes. Poc a poc els va mostrant als infants i els va preguntant què és això?? A continuació, responen amb l’ajuda de la tutora, després realitzen el so corresponen a l’objecte o a l’animal mostrat, per exemple, si mostra una vaca han de dir el nom d’aquesta i per últim fer el seu so, mú!!

Aquestes  activitat de la discriminació d’objectes i d’animals les cançons a l’igual que l’assemblea es realitzen de forma mecànica i pràcticament igual tots els dies després de l’esmorzar o a vegades quan acaba el pati. En principi, crec que l’objectiu principal que es vol aconseguir  és el d’estimular l’expressió i la comprensió oral dels infants mitjançant l’ús de fotografies o objectes de la seva realitat quotidiana, a l’igual que la memòria perquè es basa en la repetició contínua dels mateixos estímuls auditius i visuals ( cançons, fotografies i pictogrames). Aquest objectiu principal que interpreto que és el que la mestra vol assolir, per a mi ja està més que assolit perquè els infants coneixen molt bé les cançons, a l’igual que els pictogrames de fet ho repeteixen constantment fins i tot en el seu joc lliure quan juguen amb els animalets, el cotxes o ho identifiquen a l’entorn més immediat.

L’única cosa que jo em plantejo és perquè no s’introdueixen cançons noves o altres jocs de tipus lingüístics com embarbussaments, endevinalles o una introducció a la poesia que també són activitats que treballarien altres aspectes de la llengua.  Així doncs, i d’aquesta manera també introduir altres imatges d’objectes semblants, però diferents als quals estan més que avesats o aquesta és almenys la meva sensació. No sé l’objectiu per a mi, seria anar ampliant el seu vocabulari ja que ares d’ara és molt reduït amb el que s’està fent a classe i d’aquesta forma conèixer més coses del món que els envolta.

Altres activitats u opcions serien també convidar als infants i a les seves famílies a que cada setmana o més un nen portés algun objecte que trobés interessant de la seva cuina o del menjador, a la seva habitació, etc., per compartir amb la resta i contrastar els coneixements previs amb nous que puguin adquirir, sobre aquest concepte, per exemple: on el podem fer servir, per a que serveix?, quin soroll fa?

En definitiva, seria interessant provar més activitats amb uns objectius concrets per poder veure com evolucionen i fins on arriben els infants, també conèixer els límits seus i propis i aprendre ja que on es troben en aquest moment no poden anar més enllà, almenys dins l’aula, segur que fora seguiran absorbint i aprenent.

Les creences que identifico en la mestra en referència a la situació de l’assemblea en concret són les següents:

Inicialment, a l’assemblea, es realitzen les mateixes activitats diàriament sense cap variació. En referència a aquesta tendència a repetir constantment  el mateix una i altra vegada, crec que la creença que amaga no és més que la mera repetició memorística i mecànica com a principal mecanisme d’aprenentatge.

Per un altre costat, podríem destacar la creença que l’infant  tingui una capacitat determinada i no pugui aprendre més enllà del que se l’està ensenyant. Per tant, d’aquesta forma no és necessari ni revisar ni ampliar objectius d’aprenentatge que vagin d’acord amb la seva evolució. D’acord amb aquesta premissa podríem afirmar  que és pensa que l’aprenentatge es realitza de forma lineal i no progressiva, és a dir, que a cada edat de forma tancada el nen només podrà assolir aquells coneixements o habilitats que li pertoquen.

Quan al desenvolupament de certes capacitats de l’infant com és en aquest cas el llenguatge creu que  es deu a la influència de l’ambient ( té germans grossos). Per tant,  una concepció conductista i tradicional de l’ensenyament on l’infant només aprèn per la influència de l’ambient, no perquè tingui un conjunt de capacitats cognitives que si són estimulades mitjançant determinades activitats el nen pot anar ampliant els seus coneixements de forma autònoma i guiada.

En referencia al fet de no innovar e introduir aspectes nous, ni investigar i anar una mica més enllà sobre aquells aspectes que poden interessar o motivar-los a part dels que ja es donen diàriament, penso que amaga creences molt tradicionals de l’aprenentatge on el mestre és el que sap i el que imparteix les lliçons sobre el que  creu convenient. Per tant, no hi ha lloc per a  la intervenció de l’alumne amb els seus coneixements previs i possibles esquemes de la realitat i l’ampliació i variació d’aquests.

Seguint en la mateixa línia, podríem dir que si l’aprenentatge que si li concedeix a l’infant és repetitiu i poc innovador, en el fons, el que s’està fent és considerar al tots els infants per igual. En aquest cas concret, la creença que he detectat per determinats comentaris com, el que aprèn més ràpid és perquè és més intel·ligent,  faria referència a que tot els infants són considerats per igual, no tenint en compte que la intel·ligència ve determinada per molts factors  i té múltiples formes d’expressar-se, no només perquè sàpigues repetir o reconèixer de memòria objectes o persones de l’entorn.

Una vegada identificades algunes de les creences per les quals es regeix la tutora de l’aula en una situació concreta de la jornada com és l’assemblea, podríem dir que aquesta forma tradicional d’enfocar les activitats, no coincideix amb les creences amb les quals m’identifico a nivell teòric. De fet penso que l’infant aprèn constantment del món que l’envolta, i per tant,  si l’adult li proporciona un ambient adequat a les seves característiques, el guia per tal que vagi fent avanços, finalment, podrà aconseguir un desenvolupament òptim i adaptat a les seves peculiaritat individuals

.Per aquesta entrada he decidit seleccionar aquestes dues etiquetes que em semblen representatives del què he exposat.

1.2 El que he fet en aquesta entrada és reflexionar sobre quins elements podien estar obstaculitzant una bona pràctica, i a partir d’aquí identificar aquells que si ho serien des de la meva perspectiva com a estudiant.

2.2 Per una altra banda he identificat mitjançant l’observació d’una activitat quines creences sustenten aquesta pràctica i les he contrastat amb les pròpies.

CAS SIMILAR AL DE LA SUSANA (CREENCES)

1.Breu descripció del context o situació a l’aula.

Es tracta de Maria una educadora d’infantil que porta dos anys treballant com a tal en un centre d’Educació Infantil 0-3 i en aquest moment es tutora al nivell de 1-2 anys. En aquests moments està cursant tercer de Magisteri a la Universitat de les Illes Balears.

És dimecres són les 8:00 i comença la jornada com a cada dia. Transcorre el matí i la situació es centra en una estona de joc lliure entre les 10:15 i les 11:00 del matí. Maria està fent canvis de bolquers, mentre la resta del grup juga i es desplaça per tota l’aula. Quan acaba agafa per passar llista, mentre vigila des del centre de la classe la dinàmica que manté el grup.

2. Reconstrucció complerta de la situació

En aquell moment quan ella estava apuntant dades a la llista, sent que hi ha dos infants que criden i un d’ells plora amb força mentre assenyala al seu company. A continuació, Maria es dirigeix cap a ells dos, i bruscament es gira cap a l’infant que està al costat del que plora, l’agafa i el castiga, mentre l’altre segueix plorant al terra. Després agafa al que plora i el consola fins que deixa de plorar. Mentrestant, el que està castigat ha començat a plorar i Maria li diu que calli i que estarà aquí fins que es porti bé.

1.Descriu quin és l’incident del cas. Què fa la mestra? Com ho valores?

L’incident es desenvolupa de la següent forma: Es suposa que s’ha donat un conflicte entre dos infants, hi ha un que plora i un altre que roman al costat d’aquest, encara que no sé sap exactament el que ha passat.

L’actuació de la mestra és castigar a un d’ells i consolar a l’altre.

La valoració que faig de la situació és negativa perquè realment la mestra no ha donat l’oportunitat d’expressar-se a cap dels dos infants per tal d’esbrinar que ha succeït. I per l’altra banda, ha adjudicat una etiqueta determinada a cada infant sense saber ben bé si algú ha dut a terme una conducta disruptiva o no. De cop ha donat per suposat una situació, sense tenir realment clar com s’ha desenvolupat el conflicte en cas que hi hagi hagut algun en aquell moment.

2.Completa l’anàlisi fixant-te en els següents aspectes: creences, emocions, coneixements teòrics, vivències i rutines.

En relació a aquesta situació, les creences que identifico que hi ha darrera de l’educadora són:

Principalment que quan es dóna un determinat conflicte, té que haver-hi dos rols un que és el de l’agressor, en aquest cas l’infant que és assenyalat per l’altre, i una víctima que és la que ha rebut els danys perquè és la que plora o mostra una emoció negativa com és el plor.

Per altra banda, la forma de resoldre el conflicte també denota quines creences o pensaments hi ha darrera d’aquesta actuació com serien: El nen que suposadament ha agredit ha d’ésser castigat i se l’ha de retirar l’atenció i no se l’ha de consolar ni parlar per res encara que plori també. I en canvia a la víctima suposadament si se la pot consolar i dedicar temps i afecte.

Per una altra part, vol dir que es té la creença que quan un es salta una determinada norma suposadament (no barallar-se) immediatament ha d’ésser sancionat. Jo em pregunto si sempre que plora un infant és sinònim d’agressió o de conflicte? O pot ser és una creença tant arrelada culturalment que ja ni tan sols ens ho qüestionem, és a dir, si algú plora és sinònim de conflicte no pot haver-hi altres causes que estiguin intercedint.

Pel que fa a l’ús del càstig o la sanció com a resolució dels conflictes, crec que amaguen creences antigues i molt esteses a la nostra cultura i a la nostra educació en el qual el càstig segueix utilitzant-se com una alternativa efectiva per corregir la conducta a la infància, sense plantejar-se o veure si hi ha d’altres alternatives possibles o més efectives que aquesta.

Penso que aquesta situació en concret també amaga emocions de rebuig cap als conflictes i un afrontament poc assertiu i resolutiu de la situació sigui el que sigui el que ha passat. Aquesta actuació també deixa entreveure una actitud negativa cap al que se suposa que és el que ha originat el conflicte, l’infant sancionat, sempre dic  es suposa perquè no sabem realment que ha passat. De fet no se li dóna cabuda als protagonistes, ni temps per solucionar-lo.

Per últim, una darrera creença que es podria detectar seria la importància del paper de l’adult, és a dir, no es guia, orienta o acompanya als infants a que per ells mateixos puguin resoldre els conflictes, per tant, també és cert que haurà infants que s’acomodin a que l’adult resolgui els seus conflictes i puguin utilitzar el plor o el crit com a estratègies per aconseguir el que volen.

3.Tracta de pensar en situacions on has tingut o has observat una situació similar. Què vares fer tu o la mestra? Quines decisions vares prendre o va prendre la mestre? Pots plantejar altres alternatives? Quines?

En principi, penso que encara que aquesta descripció sigui fictícia, és bastant comuna a nivell general perquè ve moguda per creences que hem assimilat des de petits, i a vegades, sinó en prens consciència d’aquests pensaments i maneres de fer és molt difícil canviar-ho. Encara i així  i prenent consciència hi ha persones que estan tan convençudes de què el que fan és el correcte, encara es mostren més resistents.

Al Centre on estic fent pràctiques si que he vist alguna situació similar, no 100% igual a la reproduïda aquí. En principi, el que he observat és que quan hi ha un conflicte, moltes vegades es dóna per suposat que s’ha produït una agressió, en ocasions s’ha corroborat, en altres no, i que es sol recorre al càstig (temps fora) immediatament sense raonar amb els infants. A l’igual que també s’utilitza pujar el to de veu per tal que t’escoltin quan poses normes o renys.

Respecte a aquest tipus de situació o símil, també m’he trobat en la tessitura de posar normes o solucionar alguna disputa que s’ha produït amb els infants. He de reconèixer que en un principi pot ser que no estigués d’acord en aquest tipus d’actuació, però seguint un poc la línia d’actuació també havia aquesta tendència en el conflicte a reprendre a aquell que s’havia comportat poc apropiadament i demanar-li que li demanés perdó a la víctima en aquest cas. També és cert que després de reflexionar sobre aquest comportament he canviat la meva actitud davant aquestes actuacions i creences que pot haver darrera, per tant, la meva forma de resoldre aquest tipus de situacions ha canviat també.

Per tant, he posat en marxa altres alternatives com ara: primer de tot, contrastar la informació, preguntar què ha passat?, a continuació si un d’ells em corrobora el que ha passat, per exemple que li ha tret una joguina, que li ha pegat o li ha trepitjat sense voler, valoro el fet primer de tot, és a dir, si ha estat una baralla o pel contrari ha estat casual el que ha passat. A continuació, el que intento fer enlloc de culpabilitzar és que l’infant que s’ha sentit més ferit pel motiu que sigui expressi a l’altre el que ha sentit, està clar que hi ha infants que els costa més que a d’altres expressar-ho. Quan el que s’ha sentit ferit, ha  aconseguit expressar que la conducta de l’altre no és correcta o no li ha agradat, els deixo llibertat però veure que fan, a vegades i a nens que tot sols es donen besades com demanant-se perdó. Mentre d’altres una vegada s’han pogut expressar es senten més tranquils i ja han solucionat el conflicte, sense la necessitat de què els demanin perdó.

Per una altra banda, també he vist com infants de dos anys, tot sols han tingut una disputa per un objecte, i a l’estoneta el que no volia deixar la joguina a l’altre, al cap d’una estona, l’ha cedit a un company perquè ja no la volia, comportament que jo personalment he reforçat perquè a vegades estem més atents a allò negatiu que a la resolució que puguin fer ells de forma independent sense la intervenció de l’adult.

De totes  formes, crec que és molt important també revisar fins a on poden ells entendre o no que és un conflicte, també crec que és interessant tenir-lo en compte, perquè em faig aquest plantejament?, en un principi perquè he observat nens encara immadurs en el seu comportament que potser tenen formes un tant brusques a l’hora de jugar perquè han aprés així i possiblement no pensen que això sigui cap agressió ni cap manera de ferir a altres, per tant, quan els crides l’atenció hi ha vegades que crec que no entenen perquè se’ls pot renyir o castigar. Aquest tipus d’aspectes són molt importants a tenir en compte, i s’ha de fer entendre al nen que això no és forma de relacionar-se i que pot fer mal a altres, però en tot cas evitar castigar-lo o culpabilitzar-lo per un fet del qual no és conscient i en aquest cas pot ser normal en el seu dia a dia depenen de les relacions que hagi establert amb la seva família, germans, etc.

Per últim, m’agradaria afegir que hem de plantejar-nos sempre que volem aconseguir realment quan posen en marxa un determinat comportament i què és el que hi ha amagat darrera aquest, perquè així serà l’única forma de créixer i millorar tant a la nostra feina com a nosaltres mateixos. Per altra banda, podem continuar en la mateixa línia, però mai sabrem fins on podem arribar, sinó sortim de la zona de confort. 

Etiquetes:

1.2. En aquesta entrada reflexiono sobre que components són susceptibles de millorar per arribar a una bona pràctica.

2.2. Per una altra banda contrasto les meves creences amb les del cas i trec conclusions sobre aquest fet. 

COMPETÈNCIES PROFESSIONALS

Activitat 2. Autovaloració de les competències professionals

Quin és el teu punt de partida envers les competències  professionals i les que es treballaran al Pràcticum i a l’assignatura? Fes una entrada argumentada.

1.     Organitzar les situacions d’aprenentatge:

En referència a aquesta competència podria dir que en principi penso que no em costarà traduir els continguts en objectius a assolir en determinades activitats, això és degut a que he realitzat tasques similars en altres feines en les quals havia de partir d’uns continguts i objectius inicials, i “a posteriori” valorar si aquests objectius s’havien traduït o no en determinats aprenentatges, o pel contrari s’havien de revisar i/o canviar perquè pot ser eren necessaris uns altres. Està clar que la planificació és important i la relació entre els continguts i els objectius de totes les estratègies educatives que un dugui a terme, però també l’observació, l’anàlisi, la reflexió i l’adaptació d’aquests als interessos, motivacions dels infants i al moment evolutiu en el qual es troben. Pot ser aquí radica més la meva dificultat que seria trobar quins són els continguts i objectius adients al nivell evolutiu en el qual es troba en el meu cas nens/es entre 1 i 2 anys. Malgrat hem fet assignatures relacionades com serien les d’estratègies encara em consta saber quines són més apropiades o quines no, també es veritat que suposo que serà perquè no hem tingut l’ocasió de posar-ho en pràctica i confio, en poc temps, poder reflexionar sobre aquesta nova experiència i assolir aquesta nova competència.

En quan a tenir en compte les representacions dels alumnes, penso que és un altre punt a assolir, si que vaig albirant situacions d’interès que tenen, però de moment no sabria com posar-les en pràctica o com reconduir-les en situacions d’ensenyança-aprenentatge. Pel contrari tinc una gran capacitat empàtica i puc entendre perfectament que l’aprenentatge és un procés que requereix de situacions d’avanç i de retrocés, per tant, no és lineal i els infants han d’anar provant i provant fins assolir certes habilitats incloent l’error també com a font d’aprenentatge. I també com no posar-se al nivell dels infants renunciant al paper de totpoderós del coneixement, penso que és una altra virtut que posseeixo ja que trobo molt avorrit ser el que estar per damunt dels nens i que possiblement en moltes ocasions així et perds moltes coses d’aquests i tampoc connectes amb ells per poder guiar-los en el seu procés particular.

2.     Gestionar la progressió dels aprenentatges

Personalment trobo molt interessant el tema de proposar un determinat problema i que l’alumne partint dels coneixements previs i amb una mínima ajuda i orientació del professor arribi a la solució sempre tenint en compte que estigui dins de les seves possibilitats ni més a prop d’aquells que tinguin major facilitat sinó que entri dins el rang de l’ampli diversitat del grup.

En el meu cas encara i com he exposat anteriorment hem queda molt camí per recórrer ja que per ajustar una determinada situació-problema has de tenir molt en compte on es troba l’infant, és a dir, què és que sap i fins on pot arribar. Des de que vaig començar la carrera he considerat aquesta competència com una de les més complicades i que més temps, penso em costarà d’assolir. Com ven posa al document per una banda has de dominar molt bé el desenvolupament de l’infant que penso que aquesta part, malgrat la seva dificultat per la meva formació anterior no em costarà tant d’assolir, però si pel contrari el control de les disciplines didàctiques on has de lligar la pràctica amb la teoria.

D’alguna manera podria resumir tot això dient que ser mestre és tenir la gran i complicada competència d’entendre i ajudar a guiar la ment infantil, “un gran repte” no fàcil d’assumir i que s’ha de complementar amb moltes altres habilitats i actituds que complementen la professió en la seva totalitat.

El punt que fa referència a l’observació i avaluació dels aprenentatges puc dir que si el tindria assolit en certa forma perquè m’encanta observar i analitzar molt el comportament dels altres i veure les formes o maneres que tenen de solucionar determinats dificultats, a l’igual que el seu caràcter o expressió emocional, així que aquesta competència m’ajudarà veure amb rapidesa com adaptar-me al ritme i a les característiques de cada alumne.

3.     Elaborar i fer evolucionar dispositius de diferenciació.

En realitat aquesta competència fa referencia a saber adaptar-se a la diversitat de perfils que ens trobarem a classe i les dificultats associades d’aprenentatge a alguns d’ells. En principi sí crec tenir més que assolida aquesta competència perquè ja tinc experiència en el camp de les dificultats d’aprenentatge per la meva trajectòria professional i a més a més m’encantaria poder compartir-la amb altres professionals i disposar dels recursos per dur-la a terme. Amb això que no estic insinuant que sigui fàcil perquè crec que és una tasca complicadíssima quan tens un perfil tan heterogeni a una classe i més si et fallen els recursos per poder adaptar-te, però és la realitat que ens trobarem en moltes ocasions, i per tant, necessari poder tenir l’habilitat per adaptar-te i aplicar tots els recursos disponibles i que puguis crear pel bé dels infants i el seu desenvolupament.

4.     Implicar als alumnes en el seu aprenentatge i el seu treball.

Penso que és una qüestió complicada aquesta de implicar als alumnes en el seu aprenentatge. En el meu cas puc dir que jo quasi sempre he estat una persona molt motivada de cara a l’aprenentatge ja que m’agrada molt anar acumulant saber, llegir, contrastar informació, analitzar molt les coses poder anar més allà de les evidències, etc. Tenint totes aquestes qualitats no tindria que se complicat motivar alumnes que estan en unes edats que tot ho descobreixen per primera vegada, i hi ha mil coses que els criden l’atenció, però fins a quin punt pots controlar tu la implicació que tindrà cada un?? I com valorar-la no??

De totes formes crec que la teva motivació com a docent és important perquè això es transmet d’alguna forma als alumnes, però també hem de tenir en compte que no tots som iguals i que cadascú malgrat la seva implicació tindrà unes característiques que faran que la seva implicació a l’igual que el seu desig i la seva decisió arribin fins a cert punt. Clar aquí es pot caure en el perill de què un professor excessivament motivat pensi que els seus alumnes ho haurien d’estar també per igual, així que és un tema tenir en compte ja que dependrà de molts factors (psicològics, sociològics, intel·lectuals, emocionals, etc.) i no únicament de les estratègies que són molt importants i del professor i la seva implicació encara que aquesta també influirà.

5.     Treballar en equip

Justament aquesta competència, la del treball en equip és una de les quals més hem treballat a la carrera. M’agradaria comentar que no hi ha cap assignatura ni cap formació que ens hagi ensenyat a treballar en grup i crec que seria una formació indispensable tant a l’actualitat com per a la futura tasca com a docents.

La meva experiència ha estat variada en algunes ocasions satisfactòria i en d’altres casos no tant.

A mi personalment m’encanta treballar en grup ja que considero que és d’una riquesa enorme poder compartir idees amb els companys per tal de portar endavant qualsevol projecte o activitat. Personalment, crec que la tinc assolida. Pot ser de cara aquesta el que més em costa d’acceptar és quan hi ha gent que no deixa espai als altres per tal que s’expressin i ho volen assumir tot el control de l’activitat a l’igual que han de fer prevaldre la seva opinió.

Penso que un grup tots han d’aportar i tots han de tenir unes funcions o uns rols perquè sinó com a conseqüència pot desmotivar o generar conflictes. Encara que els conflictes siguin necessaris pel creixement del grup, també s’han de tenir recursos per afrontar-los i arribar a acords, sempre que les diferents parts cedeixin un tant els seus punts de vista, de vegades, bastant distanciats.

6.     Participar en la gestió de l’escola.

De cara a la participació en l’escola és una competència que tindria que treballar-me molt ja que no estic acostumada a treballar en una organització on es duguin projectes de tipus institucional com en aquí. Sí que entenc que quan t’impliques en determinades organitzacions, això ho vàrem estudiar a l’assignatura d’Organització a primer, tens que renunciar a certa part individual teva per poder integrar-te, i d’aquesta forma assumir un nou rol com a nou integrant d’un col·lectiu.

Sí que tinc clar que si forma part d’una organització on crec i comparteixo l’ideal d’aquesta arribaré ràpidament pel meu caràcter a formar una petita part d’aquesta gran engranatge aportant tant dins la meva classe com fora d’aquesta el que sigui necessari per tirar aquest projecte endavant. Defensant el model pedagògic del centre com cercant les formes d’obtenir i optimitzar les recursos que siguin necessaris per l’escola.

I per últim, crec molt important donar als nostres alumnes certa llibertat a la participació, encara que no sé fins a quin punt sabré arribar a l’equilibri entre aquesta llibertat i la responsabilitat  i els límits que aquesta comporta.

7.     Informar e implicar als pares.

En quant a la relació amb els pares m’encanta informar i estar a disposició de les persones més importants pels infants ja que ells contribueixen, encara que no sempre aj que també poden entorpir, el processos d’avanç en l’aprenentatge dels infants.

En aquest cas, també com en altres aspectes que he comentat anteriorment, tinc experiència, encara que malgrat l’experiència, també em trobo amb certes dificultats i em queden moltes coses per aprendre en la relació amb les famílies a dia d’avui.

 Per exemple  amb aquells pares que no volen col·laborar o que menyspreen la teva feina és complicat mantenir una relació cordial, encara i així com a professionals suposo que ens haurem de proposar com un repte ja que també formaran part de l’escola i de la vida de l’infant.

En definitiva és una competència que penso que no sempre aniràs adquirint habilitats noves tenint en compte la diversitat familiar a la qual estem exposats avui en dia.

8.     Utilitzar les noves tecnologies.

Aquesta competència i per l’envergadura que té avui en dia a la nostra societat la tinc mitjanament assolida. El que vull dir amb això és que a la Carrera l’hem treballada amb profunditat, encara i així crec que em queda molt de camí per recórrer per pot ser utilitzar-la com a eina potent que millora els processos d’ensenyança- aprenentatge, i per una altra banda de forma innovadora per ser més eficaç de cara a la professió.

Tant com a finalitat o com a objectiu la integració de les TIC a l’escola és bàsica i per això és una competència imprescindible avui en dia. Penso que la dificultat radica en què el professorat a part de formació digital, tingui recursos metodològics per l’ocupació correcta d’aquestes per tal treure-li el profit necessari de cara a l’ensenyança.

9.     Afrontar els dilemes i els problemes ètics de la professió.

El desenvolupament de certes actituds, valors i creences en l’escola i en els nostres alumnes és una feina diària a la qual li hem de dedicar tant o més temps que l’educativa. Es tracta més aviat de fer possible aquesta transmissió mitjançant més aviat, els nostres actes que no pas a vegades amb tanta il·lustració o fonamentació teòrica que es queda en l’aire i no arriba a calar en les persones.

Encara i així, la pràctica fins i tot per qualsevol mestre amb tota la formació de la qual disposa és més complicada. Aquest fet deriva de que com a persones tenint els nostres prejudicis inherents a la cultura en la qual vivim, i desfer-nos d’ells és una tasca difícil. De totes formes, hem de saber treballar-los per tal de millorar com a persones i pensar que tothom té dret independentment de la raça o la cultura a tenir educació i una vida digna. I en aquesta línia fer veure i aplicar aquests principis amb els nostres alumnes.

10.  Organitzar la pròpia formació contínua.

La formació és imprescindible per qualsevol professió. I en el cas del mestre la considero imprescindible perquè és un punt de partida des del quals aniràs qüestionant o plantejant on estàs, on vols anar, quines coses t’agradaria introduir noves o quines ja no et serveixen i vols abandonar. Seria un procés de cíclic en el qual creixes i mors, o fins i tot pots tenir temps d’espera també necessaris per anar construint el propi camí.

En aquest sentit espero tenir l’oportunitat els recursos per poder formar el meu propi camí, això sí amb el suport i la mirada dels meus companys i la pròpia institució ja que no hem d’oblidar que formen part d’una institució, l’escola.

En relació a la implicació en les tasques de l’ensenyança o del sistema educatiu i el que comporta com els recursos i obligacions de l’organització, desafiaments, etc. em queda un poc lluny perquè no tinc l’experiència d’haver estat dins de la institució. Si que m’agradaria afegir que  des de fora, actualment, intueixo algunes de les mancances que està vivint l’escola actualment en quan a recursos personals, materials, i principalment econòmics degut a la crisi econòmica viscuda. En relació a aquesta qüestió només dir que en sóc conscient, però no sabria ara mateix no estan dins com reconduir o aportar per millorar la situació actual.

En un futur, espero poder reflectir en les meves memòries o diaris personals com a docent quines són les meves experiències en conjunt a totes les competències i com han millorat o crescut en general i quines segueixen essent els meus punts febles perquè suposo que sempre hi haurà aspectes a millorar al llarg de la vida.